Aventures i desventures de caminar tot sol (segona part)



Que el segon fill ho te més fàcil per aprendre a caminar perquè el germà gran el motiva, MENTIDA !. Una cosa és motivar, i una altre és sabotejar. I és que a la mínima que els pares jugaven a passar-me entre ells per fer que caminés distàncies curtetes, el tete venia per acaparar la seva atenció jugant al mateix, i a sobre fanfarronejant de lo sobrat que anava ell en aquest afer de caminar. Per no parlar de que a la mínima que em disposava a practicar tot sol, havia d’anar amb el neguit al cor de vigilar que el tete no m’agafés en pes com si fos un ninot, ó comencés a cridar i a picar de mans al meu costat com un esbojarrat.

Per últim, mama, gràcies per la teva perseverança, i és que si només fos pels mètodes del papa ó per les ajudes del tete, crec que encara aniria de quatre grapes.  ;-*

Aventures i desventures de caminar tot sol (primera part)



Ara ja ho tinc dominat,  però enrere queden uns moments, si més no, interessants de recordar:

Si us plau, papa, per accelerar el procés d’aprenentatge no cal anar descalç, ni caminar sobre la sorra calenta de la platja, ni caminar sobre les rajoles fredes del terra de casa, per no parlar de la gespa molla, (és un mite, pot ser per la gent gran que te els peus endurits si, però per a un nadó, creu-me que no), i és que les pelis de Kung  fu que t’agradaven de petit, han influït massa, en el teus  mètodes d’aprenentatge per a nadons. Coma mínim, fes cas a la mare deixa’m portar uns mitjons d’aquells que porten unes gometes a la planta per no relliscar. Pare, pren nota.

L’únic que em queda de consol és que el tete també va haver de passar pel mateix, ji ji.

Una altre cosa pare. Lo de posar-me la música de la banda sonora de “Roqui” amb el You-tube del móbil per motivar-me, ... , en fi crec que no calen paraules... Bé si més no reconec que les teves intencions devien ser bones.

Resum del darrer trimestre 2012

Aquests darrers mesos han estat molt atrafegats, tenint en compte en meu nou horari “acadèmic” ha estat de 08:30 a 17:00 i que sortint l’escola m’havia de banyar, havia de compartir una petita estona de jocs amb el tete gran i després sopar. Puc argumentar que entre setmana no he tingut massa temps per actualitzar el meu bloc. Durant els caps de setmana, els pares tampoc m’han deixat parar gaire, entre el meu primer aniversari el 16/09, l’excursió Berga amb una amics, les vacances a Andalusia amb la família durant el pont del Pilar, les fires de Girona, els dinars amb familiars o amics, les jornades de compres als centres comercials, i les sortides amb tricicle mentre el tete practicava lo d’anar en bici sense rodetes. Pràcticament podem dir que durant els caps de setmana tampoc he tingut massa temps per dedicar-m’hi.

Ara bé, com que estic de vacances de Nadal, aprofito per explicar-vos algunes experiències que m’agradaria compartir.

Un dia abans del meu primer aniversari

Ha passat quasi anyet i se’ns ha passat com un somni. Podem dir que hi ha hagut hores que han semblat dies sencers, dies que han semblat setmanes. Setmanes que han semblat dies, i pràcticament hem arribat a l’any en un obrir i tancar d’ulls.  La família i els amics és el que més m’ha agradat de tot el que he trobat. I totes les sensacions, és a dir, les formes, els tactes, els aromes, els sabors, els sorolls, son les experiències més agradables que he experimentat mai. Gràcies vida, gràcies mami.

Vistes des de una muntanya anomenada “El Toro”

Disposàvem d’una vista panoràmica de l'Illa de Menorca en 360 graus, El papi agafant-nos a tots dos per sortir fent ostentació de lo forçut que és, a la foto. (Total per acabar cansat abans d’hora i queixar-se quan arriba a casa de que “necessita descansar”).

La mara més assenyada m’asseu en una barana, això si, m’agafa ben fort per que no caigui.

El tete, mirant pels prismàtics que duia el papa, per estalviar-se l’euro dels telescòpics que solen haver en aquests indrets, ji ji molt característic seu.

Excursió amb tàndem

L’equipament que portàvem estava minuciosament escollit per la mama. Gorra i ulleres de sol per protegir-nos del sol i sabates menorquines, ara bé, jo anava sense ulleres i sense sabates, no fos cas que les perdéssim pel camí. Varem anar des del “Llac de Cala en Bosch” fins a la platja de Son Xoriguer. Varem riure molt, sobretot quan varem baixar per una rampa després de que la temeritat i la tossuderia del papa guanyés a la prudència i el seny de la mama.

Tardes romàntiques al Cap d’Artrutx

A vegades el millor és improvisar, com el que fèiem algunes tardes durant les vacances d'aquest estiu. Simplement aturàvem el cotxe en algun lloc en que es pogués veure la posta de sol en el mar. I així podiem gaudir d'una posta de sol càlida, tranquila i romàntica.

(Música: versió en Saxo de “Stand by me” de Leiber Stoller).

Son Xoriguer (les imatges no sempre son el que semblen)

Si feu un primer cop d’ull a la foto, veureu una foto encantadora d’un pare amb els seus dos nens jugant a la sorra de la platja. Ara bé, el que no és veu es quelcom més curiós que aquesta primera impressió.  El meu germà està mirant orgullós i content la seva proesa, ja que acaba d’esquitxar amb la pistola d’aigua que porta a la ma ni més ni menys que a la mama, que ens estava fent la foto. El pare, lluny de disposar-se a renyar al seu fill gran, centra tota la seva preocupació a veure si la galleda a on carrega la pistola d’aigua e Sergi encara te prou nivell per continuar amb la diversió. I jo, miro més enllà cap al paisatge intento trobar la inspiració de què puc fer amb una pala dos camions y la sorra de la platja. La resposta sembla evident, però amb tant d’enrenou no podia concentrar-me.

Quina tocada de “co___ns” (si em permeteu la expressió)

A aquesta foto es pot veure a la mare que “m’està tocant els co___ns”, en sentit figurat i també real, si no fixeu-vos en la imatge. Acabo de despertar-me d’una becaina de mig matí i a la mare no se li acut res millor que ficar-me a l’aigua, això per una banda, i per l’altre, veieu d'on em te agafat. La meva cara parla per si mateixa, és tot un poema. El tete però, si que sembla que s’ho estava passant més bé, és aquest que surt d’esquenes al costat, jugant amb les onades.

Cala en Bosch (Menorca) Juliol 2012

Després d’una passejada a primera hora del matí, entre Son Xoriguer i el Far d’Artrutx a la motxilla del papi, res millor que prendre un bany relaxant amb la mama i el tete a la platja. Relaxant, sempre i quan no hi intervingui el meu pare, amb la seva obsessió de portar-nos a mi i al tete a la bora de les roques a ensenyar-nos els peixos.  Quina mania, no se que li fa pensar que ens agrada, si cada vegada que veiem un peix cridem de pànic. Crec que al pare li agrada sentir-nos cridar, ja que sempre ens fa cridar a mi, al tete ó a la mama. És corcó com ell sol.

El meu primer amor

Pel que he anat veient és força habitual sentir a tots els pares dir que es menjarien ó els agradaria menjar-se als seus fills (en sentit figurat, és clar), però jo durant les primeres vacances d’estiu de la meva vida, vaig adonar-me que també volia menjar-me a la meva mare, (també en sentit figurat, és clar).  Si és que la miro als ulls l’agafo de les orelles i la veig tan bonica que l’únic que se m’acut és mossegar-li el nas. És tan bonica, és en el primer que penso quan em llevo i el la última cosa en que penso quan m’adormo, és tal com diu el títol d’aquest post, “el meu primer amor”.

El meu germà em cuida...

La mare és la meva floreta, em mima i te cura de mi, em protegeix i em relaxa.

El meu germà em posa el pipo quan ploro, em corda les corretges del maxi cosi quan vull sortir a fer una volteta (veure foto), m’explica contes, em canta cançons, em renya quan l’agafo dels cabells, em porta joguines, em pentina, em posa colònia, ajuda a la mare a donar-me la fruita a les tardes. Per tant li perdono lo dels gomets del post anterior.

Però el pare? Em fa plorar quan em canvia el bolquer, m’obliga a banyar-me, em posa cremes que estan molt fredes,  i em treu els mocs amb l’aspirador tot i que sap que em molesta i li he demostrat en reiterades ocasions, em canvia de roba tot i que jo no vull. I per si tot això no fos suficient, em fa ballar cançons dels anys 80, (del pal “She works hard for the money” de Donna Summer).

Pare, a tu no et perdono lo dels gomets!

Gomets a la cara



Heu sentit a parlar de les “novatades”, sembla que es tracti d’una cosa del passat oi? Que això ja no es fa i que als nouvinguts se’ls ha de tenir un respecte oi?

Doncs expliqueu-li això al meu germà i al meu pare, (sobretot al meu pare).

Mireu com em varen deixar la cara, plena de gomets, durant la celebració del carnestoltes al cole del meu germà.

Carnestoltes a Platja d’Aro

El passat 19 de Febrer,  varem anar amb uns amics a una festa de carnestoltes a Platja d’Aro, jo anava de Mickey Mouse, el meu germà de príncep de les galetes, i la mare de princesa com sempre :-)

El curiós es que varem conèixer en persona a una estrella de la televisió, ni més ni menys que a en Bob Esponja. A mi em va agradar, el meu germà al·lucinava, però si em permeteu la expressió, el meu pare “encara ho està flipant” i es que en realitat al qui més li agrada és al pare, nosaltres el comencem a tenir una mica avorrit... ji ji

Tota la veritat sobre aquesta foto

Aparentment sembla una família afectuosa i ben avinguda. Una imatge tendre i nostàlgica, fins i tot cursi diria jo. Però en realitat aquesta és la quinzena  foto d’una eterna sessió que varem fer una tarda, aprofitant una excursió al massís de les Guilleries situada al límit de les comarques de la Selva i Osona. Durant el pont de la Puríssima 2011.

La veritat és que el resto de les fotos han estat censurades ja que a la que apareix el meu germà, fent-me un petó ó més aviat picant-me, apareix la mare amb els ulls tancats, el pare amb cara de enutjat amb el meu germà perquè no parava quiet. El meu germà borrós, perquè es movia. La mare empipada amb el pare perquè no era capaç de posar ordre. Al final jo ja plorant perquè em tenien com un titella de braços en braços.  Ara que si no es veia la flama del foc, ara que si el pare porta la cremallera oberta. Al final i mig amenaçats per la mare. Varem aconseguir tirar aquesta foto. Que tampoc és res de l’altre món i en la que encara es veu el meu pare amb cara de pomes agres. Però en fi, com a mínim ens ha quedat el record d’aquella llarga sessió...

El meu primer tió

Què curiós aquet tió, li hem estant donant per menjar plàtans, mandarines i pomes, i al final, el dia abans de marxar, va i ens caga “sugus” amb gust a pinya.  Devia estar una mica despistat, ja que el normal és que li haguessin donat galetes i llet perquè pogués cagar torrons, (això si que té més lògica).

Be, de totes maneres m’he endut un molt bon record d’aquest tió, ja que ha tingut en compte que a mi encara no em deixen menjar “sugus” i m’ha regalat un llibre d’animals, una pilota i un micròfon. I tot de peluix perquè no em pugui fer mal.