Que el segon fill ho te més fàcil per aprendre a caminar perquè el germà gran el motiva, MENTIDA !. Una cosa és motivar, i una altre és sabotejar. I és que a la mínima que els pares jugaven a passar-me entre ells per fer que caminés distàncies curtetes, el tete venia per acaparar la seva atenció jugant al mateix, i a sobre fanfarronejant de lo sobrat que anava ell en aquest afer de caminar. Per no parlar de que a la mínima que em disposava a practicar tot sol, havia d’anar amb el neguit al cor de vigilar que el tete no m’agafés en pes com si fos un ninot, ó comencés a cridar i a picar de mans al meu costat com un esbojarrat.
Per últim, mama, gràcies per la teva perseverança, i és que si només fos pels mètodes del papa ó per les ajudes del tete, crec que encara aniria de quatre grapes. ;-*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada